BAMBI
Érase una vez un bosque donde vivían muchos animales y donde todos eran muy amiguitos. Una mañana un pequeño conejo llamado Tambor fue a despertar al búho para ir a ver un pequeño cervatillo que acababa de nacer. Se reunieron todos los animalitos del bosque y fueron a conocer a Bambi, que así se llamaba el nuevo cervatillo. Todos se hicieron muy amigos de él y le fueron enseñando todo lo que había en el bosque: las flores, los ríos y los nombres de los distintos animales, pues para Bambi todo era desconocido.
Todos los días se juntaban en un claro del bosque para jugar. Una mañana, la mamá de Bambi lo llevó a ver a su padre que era el jefe de la manada de todos los ciervos y el encargado de vigilar y de cuidar de ellos. Cuando estaban los dos dando un paseo, oyeron ladridos de un perro. "¡Corre, corre Bambi! -dijo el padre- ponte a salvo". "¿Por qué, papi?", preguntó Bambi. Son los hombres y cada vez que vienen al bosque intentan cazarnos, cortan árboles, por eso cuando los oigas debes de huir y buscar refugio.
Pasaron los días y su padre le fue enseñando todo lo que debía de saber pues el día que él fuera muy mayor, Bambi sería el encargado de cuidar a la manada. Más tarde, Bambi conoció a una pequeña cervatilla que era muy muy guapa llamada Farina y de la que se enamoró enseguida. Un día que estaban jugando las dos oyeron los ladridos de un perro y Bambi pensó: "¡Son los hombres!", e intentó huir, pero cuando se dio cuenta el perro estaba tan cerca que no le quedó más remedio que enfrentarse a él para defender a Farina. Cuando ésta estuvo a salvo, trató de correr pero se encontró con un precipicio que tuvo que saltar, y al saltar, los cazadores le dispararon y Bambi quedó herido.
Pronto acudió su papá y todos sus amigos y le ayudaron a pasar el río, pues sólo una vez que lo cruzaran estarían a salvo de los hombres, cuando lo lograron le curaron las heridas y se puso bien muy pronto.
Pasado el tiempo, nuestro protagonista había crecido mucho. Ya era un adulto. Fue a ver a sus amigos y les costó trabajo reconocerlo pues había cambiado bastante y tenía unos cuernos preciosos. El búho ya estaba viejecito y Tambor se había casado con una conejita y tenían tres conejitos. Bambi se casó con Farina y tuvieron un pequeño cervatillo al que fueron a conocer todos los animalitos del bosque, igual que pasó cuando él nació. Vivieron todos muy felices y Bambi era ahora el encargado de cuidar de todos ellos, igual que antes lo hizo su papá, que ya era muy mayor para hacerlo.
FIN
ELS TRES PORQUETS
En un bell bosc ple de pins i flors silvestres vivien tres porquets que eren germans.
Els tres porquets es passaven el dia jugant amb els altres animalets del bosc. Els pardalets, els conills, les palometes, les fardes....tots eren amics d’aquells tres germans juganers.
Pere i Pancho mai volien tornar a casa; però, quan el sol començava a amagar-se per darrere de les muntanyes, Pau, el germa major, els deia:
-Ja hem jugat prou per hui. Anem, germanets, hem de tornar a casa abans de que es faça de nit.
Aplega l’estiu, i els tres porquets agarraren per costum anar-se’n totes les vesprades a banyar-se a un xicotet estany que hi havia en el bosc.
¡Que divertit era nadar i jugar en aquelles aigües netes i transparents!
Un dia, mentre nadaven a l'estany, reberen la visita del seu amic Petirroig, un pardalet molt carcanyol.
-Xiquets –els va dir el pardalet-, tingueu molt de compte. Un llop famolenc ronda pel bosc en roïnes intencions i no m’estranyaria que volguera caçar algun animalet per a
menjar-se’l.
Quan Petirroig termina de parlar, Pau, el major dels germans, li va dir:
-Gràcies per l’advertencia, però no patixques, amic. Vivim al cor del bosc i hem tapat l’entrada de la nostra cova amb arbustos i herves molt altes. ¡El llop no podà trobar-nos
mai!
I després de despedir-se de Petirroig, els alegres porquets donaren per acabat el seu bany diari i tornaren a casa.
Els tres germans estaven a punt d’aplegar a la cova quan, de sobte, Pau es dona compte d’aguna cosa que hi havia en terra.
-Fixeu-vos –els va dir als seus germans-. ¡Pareix la calcigada d’un llop!
-¡¡Aii!! –cridaren Pere i Pancho, que, abraçats, començaren a tremolar de por.
-¡Tranquils, no tingueu por! –els tranquilitzà Pau-. Eixe llop roïn no podrà trobar la nostra cova.
Pero Pau estava equivocat. Aquella mateixa nit, mentre els tres germans dormien, un llop enorme es va presentar en la cova i va començar a arrapar la porta en les seues esmolades garres.
-¿Qui està ahí? –preguntaren esglaiats els porquets al sentir aquell estrany soroll.
-¡Deixeu-me entrar, sóc el llop i vaig a menjar-vos! –va udolar la fera malvada.
Morts de la por, els tres germans botaren dels seus llits i espentaren amb totes les seues forces la porta de la cova.
Però a pesar dels esforços del llop, els porquets aconseguiren que el feroç animal no entrara en la cova.
-¡La pròxima volta no tindreu sort! –els va cridar el llop mentre se n’anava-. ¡Tornaré i vos menjaré als tres!
Al sendemà pel mati, Pau, el porquet major, va parlar en els seus germans.
-Germanets, el nostre amic Petiroig tenia raó. El llop roin està al bosc. Si eixe animal torna atra volta, entrarà en la nostra cova i ens menjarà.
-¿I que podem fer? –preguntaren Pere i Pancho molt preocupats.
-El millor es que cadascun es construixca una casa forta i solida per a que el llop no puga entrar en ella –va respodre Pau.
-¡Que bona idea! –exclamaren entusiasmats Pere i Pancho.
Pau, el germa major pensa en costruir-se una casa en rajoles.
Demana ajuda ad alguns animals del bosc, i endugueren de la ciutat tot lo necessari per
a construir-la: ciment, rajoles, ferramentes...
I quan tingue tot preparat, Pau es posa a treballar.
“El llop mai podra destruir una casa tan forta i tan solida com la que estic construint”,
pensava orgullos Pau, mentres alçava els murs de la seua casa de rajola.
Mentres Pau treballava pacientment en la seua nova casa, Pere i Pancho, als que no els agradava molt treballar, començaren a construir-se les seues.
Pancho, el porquet mes chicotet, va decidir fer-la de palla. Va anar a buscar un sac de palla, va agarrar unes quantes branques per a sostindre el trespol i en un no res tingue
llesta la seua caseta.
“Yo vullc una casa mes solida que la de Pancho –pensa Pere, el germa del mig-. ¡La fare de fusta!”. Pere va talar uns quants arbres, va tallar un llistons de fusta, els va
encaixar i els va clavar. En menys d’una hora tingue acabada la nova casa.
I una volta acabat el treball, els dos germans se n’anaren a jugar al estany.
Despres de molt d’esforç per a acabar la seua casa de rajoles, Pau, el porquet major, se’n va anar a vore com havien quedat les noves cases del seus dos germans.
“Espere que les hagen construit tan fortes i solides com la meua”, va pensar Pau.
Pero quan Pau va vore els casunys dels seus germans, s’enfada molt en ells.
-¡Ya voreu lo que fa el llop en vostres cases! ¡Sou uns vagos! –Va funyar a Pere i a Pancho, mentres estos es divertien jugant en els animalets del bosc.
El germa major tenia molta rao per a estar enfadat. Aquella nit, el llop s’acosta molt cautelos a la casa de palla de Pancho, el germa chicotet. I quan va estar front ad ella,
prengue una gran glopada d’aire i bufa en totes les seues forces.
El llop bufa i bufa i la caseta derroca.
¡Quin esglai que se’n va endur Pancho!
En el llop chafant-li els talons, el porquet va eixir chiulant d’alli i se’n va anar a refugiar-se a la caseta de fusta de Pere.
Quan el llop va estar enfront de la casa de fusta, va pensar: “Hum...esta casa es mes solida que la de palla. Bah, no importa, en un poc de paciencia la derrocare”.
Llavors, l’animal es va concentrar, va unflar d’aire el seus lleus i va començar a bufar en totes les seues forces sobre la casa de fusta.
I mentres el llop bufava, els dos germans li cridaven des de la finestra.
-¡Ves-te’n, llop roin, no podras derrocar esta casa!
Pero l’animal bufa, bufa i la casa derroca.
El llop ixque darrere dels dos porquets, que corregueren en totes les seues forces cap a la casa de rajoles de Pau.
-¡Apressa, apressa, que nos agarra el llop! –li dia Pere a Pancho, mentres els dos germans corrien com a bolits-.
Quasi sense ale, els dos porquets alcançaren, per fi, la casa de rajola. Pau els obri la porta i, abans de que el llop poguera agarrar-los es clavaren en la casa.
Mentres Pau tancava a tota virolla la porta i les finestres, els va dir als seus germans:
-Ya vos vaig advertir. Les vostres cases eren molt fragils, i al llop no li ha costat cap d’esforç derrocar-les.
Tal i com va fer en les atres dos cases, el llop va començar a bufar i a bufar front a la casa de rajola. Pero per molt que ho va intentar, no va conseguir derrocar-la.
¡La veritat es que aquella caseta de rajola era mes resistent que les demes!
Tant va bufar el llop que acaba molt fatigat i hague d’assentar-se en terra a decansar.
I mentres recuperava forces i mirava furios la casa del porquet Pau, al feroç animal se li
va ocorrer una idea.
“Trepare fins a la teulada de la casa, i una volta allí, baixaré pel fumeral. ¡Quina
sorpresa s’enduran!”, va pensar el llop, que ja es rellepava imaginant als tres porquets
rostits en el forn de la cuina.
I el llop va agarrar una llarga escala i va pujar a la teulada de la casa.
Pero Pau endevina les roines intencions del llop.
-Escolteu-me en atencio –digue el major dels porquets-. Posarem un perol d’aigua al foc
i, quan el llop baixe pel buc del fumeral caura dins i es cremara la coa.
I aixina va ser. El llop baixa confiat per la chimenera, pero caigue directe en el perol ple d’aigua bollint i es va cremar.
L’animal escapa d’alli pegant uns alarits tan terribles que es sentien en tot el bosc.
-¡Ai, ai, que me creme! –udolava el llop, mentre els tres porquets, tranquils, el veien allunyar-se
Per a celebrar-ho, els tres germans ixqueren de la caseta i es posaren a cantar i a ballar
alegrement. Però una volta que la festa acabà, Pau, el porquet major, molt seriament, va dir al
s seus germans:-Espere que hajau aprés la lliçó.
I CONTE CONTAT JA S’HA ACABAT
Al major li dien Pau, al mitjà, Pere, i al xicotet, Pancho.
